ASSAIG SOBRE LA CEGUESA
Ensaio sobre la cegueira
(1995)

José Saramago

Editorial:
Edicions 62 (2002)

Col.lecció:
El Balancí

Núm: ---

Pàgines: 319

Altres edicions:

EN ESPANYOL:

2005, 2006 Punto de lectura

2003 Sol 90, Premios Nobel

2000, 2002, 2003 Suma de letras, punto de lectura

1996, 2001, 2003 Alfaguara

2001 Círculo de lectores

Una de les obres més crues, violentes i originals que he tingut el plaer de llegir en els darrers anys. Alguns la consideren una estranya frontera entre la novel.la de Ciència Ficció i el drama psicològic convencional. En certa manera recorda a obres com El Dia dels Triffids on també la població de la Terra es quedava cega o fins hi tot a El Senyor de les Mosques on també una situació limit feia despertar els instints més animals entre els protagonistes.

Assaig sobre la ceguesa és una excusa per retratar el comportament humà en una situació límit: En aquest cas quan per una estranya malaltia tot el món, poc a poc, es va quedant ceg. És una obra dura, però narrada de forma amena, quasi com un conte, a vegades recreant-se en la deseperació dels protagonistes, a vegades narrant de forma simbòlica com actúa el món sencer i per tant fent una mena d'assaig -com indica el títol- sobre la humanitat: El seu egoïsme innat, els seus instints primaris però també les seves dots de solidaritat i camaraderia.

Saramago introdueix un element aliè, una petita mutació dins aquest món de ceguesa a que es veu abocat tot el món: Una persona hi veu, una persona pot contemplar les barbaritats a que pot arribar la raça humana, una sola persona que queda capbussada per voluntat pròpia dins el manicomi on aïllen els primers cegs per que no contagiin a la resta de la ciutat.

Precisament dins d'aquest manicomi, d'aquesta sala d'estudi sense observadors és on queden retratades les més grans miseries humanes fins a l'estrem de fer-te esgarrifar -talment una novel.la de terror- mentre llegeixes el llibre.

Potser un clímax una mica prematur -per altra banda tan cru que et pot fer regirar l'estómac- que fa restar emoció a uns darrers capitols molt més tanquils és potser la nota discordant en una novel.la que sempre havia anat In crecendo. Igualment però no hi ha cap passatge que sobri, Saramago va calcular al milimetre la seva novel.la.

La única nota negativa seria amb l'estil de Saramago alhora d'escriure aquesta novel.la: Sense diàlegs pròpiament dits, ajuntant la narració, els diàlegs, tot en les mateixes línies per lo que al començament costa acostumar-se a una lectura tan atapeida, sense descans per la vista.